És un fotògraf premiat, entre altres guardons, amb un World Press Photo. Va ser fotoperiodista del diari La Vanguardia, del qual, durant uns anys, fou també el redactor en cap de la secció de Fotografia.

David Airob (Barcelona, 1967) ha estat fotògraf de La Vanguardia des del 1990 fins al 2018. Així mateix, va ser redactor en cap de la secció de Fotografia d’aquest diari. Des de la seva incorporació ha cobert tota mena d’informacions: política, internacional, esports, etc.

Paral·lelament a la seva feina en aquest rotatiu, ha realitzat diferents projectes personals que han estat guardonats en diversos certàmens, com ara World Press Photo, Sony World Photography Awards, POY Latam, etc. Premi Agustí Centelles de fotoperiodisme, ha publicat a revistes internacionals com Time, Paris-Match, Der Spiegel, A-magasinet, etc.

El 2013 inicia la seva etapa com a videògraf codirigint el curt Calcio Storico, pel qual rep els premis World Press Photo i POY Latam a la categoria de Multimedia, així com Best Documentary al certamen Barcelona Sports Film Festival. El 2014 estrena el seu primer llarg, La caja de cerillas, documental basat en l’experiència personal i professional del fotoperiodista Joan Guerrero. Actualment combina el treball de fotògraf i videògraf freelance en diferents projectes periodístics.

Has estat fotògraf de La Vanguardia durant 28 anys i has cobert tota mena d’informacions: política, internacional, esports, etc. Com a fotògraf, quins han estat els millors moments de tots aquells anys? Ens podries anomenar i explicar breument alguns dels reportatges que recordis especialment?

Hi ha molts reportatges dels quals tens bons records per diferents raons. La cobertura dels Jocs Olímpics de Barcelona és un d’aquells del qual tinc grans records, perquè va ser, ja no el fet de cobrir l’esdeveniment esportiu, sinó tot l’ambient que respirava la ciutat. Va ser una època preciosa.

I els pitjors moments?

D’aquests també n’hi ha uns quants i moltes vegades no cal anar fora del nostre país per viure experiències esfereïdores. Recordo un reportatge amb el Domingo Marchena per a La Vanguardia d’un centre d’infants maltractats, nens de mesos amb tot el cos cremat per cigarretes o plens de blaus pels cops rebuts. Personalment, em va impactar molt i recordo que vaig sortir d’aquell centre pensant com era possible que en una societat com la nostra trobéssim casos de tanta brutalitat en persones tan petites.

Del 2007 al 2010 vas ser editor en cap de fotografia d’aquell diari. Quina és la tasca d’un redactor en cap de fotografia i com valores ara aquella tasca?

Entre moltes coses, la tasca d’un redactor en cap és organitzar totes les cobertures que es fan, fer la selecció de les possibles fotos per a portada, editar el diari amb l’ajuda d’altres editors, etc. Personalment, tinc una valoració molt bona d’aquells tres anys que vaig estar al càrrec. Era com veure el diari des d’un altre punt de vista, diferent del que tens com a fotògraf de carrer. Però va arribar un moment que vaig voler tornar al meu ofici de fotògraf. Enyorava molt el carrer.

Has viscut durant anys l’evolució de la fotografia i del fotoperiodisme: el pas de l’analògic al digital, la crisi dels mitjans tradicionals, etc. Què ha significat per a tu aquest procés? Què creus que ha millorat i què ha empitjorat?

L’evolució de l’analògic al digital era lògica i, sens dubte, la tecnologia digital ha aportat moltes millores tècniques, com poder enviar imatges molt més ràpid o poder treballar amb molt poca llum amb resultats extraordinaris.

Per altra banda, ha fet que molts fotògrafs deixessin de tenir feina per dues raons: la facilitat d’aconseguir, per exemple amb un mòbil, fotos resultones sense tenir ni idea de fotografia i, la segona raó, el fet que moltes publicacions prefereixen una imatge gratis a una bona imatge. Molts mitjans aprofiten les fotografies que fan els responsables de premsa amb els seus mòbils i que envien sense cobrar res. Des del moment que la qualitat d’una imatge va passar a segon pla a favor de la gratuïtat, van començar els problemes laborals per a molts professionals, i cada vegada està pitjor.

Com veus actualment el fotoperiodisme i quin futur li augures?

Aquí hauríem de diferenciar dues coses: els fotoperiodistes i el fotoperiodisme. La qualitat dels fotoperiodistes actualment és i ha estat molt bona, i ho continuarà sent. Jo crec que, en aquest sentit, no hi ha cap motiu per pensar que anirà a pitjor, perquè cada any surt gent nova amb molta qualitat en la seva mirada.

Una altra cosa és el fotoperiodisme en si. Cada vegada hi ha menys suports on poder publicar i la majoria dels que hi ha paguen molt malament i acabes perdent diners. Tinc molts amics fotoperiodistes amb una qualitat suprema, fotogràficament parlant, que ho han deixat pel fet de no poder publicar els seus reportatges. D’altres no es guanyen la vida directament amb el fotoperiodisme.

Un dels teus referents és Alex Webb. Què destaques més d’aquest reconegut fotògraf i per què?

Sempre m’han agradat els fotògrafs que treballen la vida quotidiana sense que hi hagi una notícia en concret. En el cas de l’Alex Webb, des que el vaig descobrir em va fascinar la composició de les seves imatges i el seu control del color. Quelcom semblant em passa amb Harry Gruyaert. Tots dos tenen una tècnica molt depurada i una mirada que m’interessa molt.

“The Theory of the Crowd” fou un dels teus primers reportatges i en aquest ens mostres d’una forma crítica els moments finals de la tauromàquia a Catalunya, els defensors i els detractors d’aquesta pràctica, etc. Què és el que més en recordes i quines lliçons en vares extreure?

“La teorÍa del tumulto” es va forjar llegint un llibre d’un professor de la Universitat de Sevilla on parlava, entre altres coses, del comportament de la gent en una plaça de braus, i em vaig centrar en això, sense voler ensenyar en cap moment l’animal.

A “Bom dia comunidade” vares mostrar les diferències socials al Brasil i la cooperació que es crea a dins de les comunitats més humils. Què més ens pots explicar d’aquell treball i com fou l’experiència al realitzar-lo?

D’aquest reportatge tinc un record molt bo com a experiència personal, ja que vaig poder viure la vida en una favela on mitjançant la música s’havia acabat amb la delinqüència.

Va ser un reportatge molt lligat a la música, l’altra meva gran passió, i va ser la primera vegada que vaig treballar en format mitjà amb una càmera 6×6.

Què et va portar a realitzar projectes personals propis?

Fer projectes personals aporta un plus d’aire fresc al dia a dia d’un diari. Són projectes sense pressa i que fas pel plaer d’explicar amb imatges una història que t’atrau.

Quins consells donaries a aquells fotògrafs, amateurs o professionals, que sentin la inquietud de començar a abordar projectes propis?

Que no intentin fer grans temes, perquè moltes vegades acaben perduts. Jo crec molt en les històries petites o bé a trobar històries petites dins dels grans temes. Acostumen a ser més interessants.

A “Mobile Congressman” ens mostres una caricatura de l’home de negocis que sembla representar la fredor i l’absurditat que a vegades pot comportar l’afany capitalista. És correcte? Què més ens pots explicar sobre aquest reportatge?

“Mobile Congressman” és un reportatge que vaig fer durant els dies que estava cobrint el congrés de mòbils per al diari. Un cop enviades les fotos al diari, agafava un cos i un 35 mm i anava a voltar per intentar tenir un tema per a mi. Va ser interessant i divertit.

Vares cobrir les protestes a Barcelona per la sentència als líders del procés independentista. Com recordes aquella experiència i com treballa un fotoperiodista enmig d’uns disturbis com els de la Via Laietana?

Sobretot intentant no prendre mal, això és important. El fet d’abordar el tema amb una càmera de format mitjà també va fer que la forma de treballar fos diferent, així com la forma de mirar. No són càmeres ràpides, per la qual cosa s’ha d’afrontar amb una narrativa diferent que la que probablement faries amb una càmera full frame, més ràpida.

Al reportatge “Freezing Eggs” (Congelant òvuls) ens parles sobre com moltes dones congelen els seus òvuls de cara a preservar la seva fertilitat en un futur. Com fou la relació entre fotògraf i protagonista en aquesta història, tenint en compte que es tracta un tema tan íntim i delicat?

La relació fou molt fluida. Va ser un encàrrec per a un diari noruec i va ser un seguiment de dos dies. Ella no va posar cap impediment per fotografiar-ho tot, i això va facilitar molt la feina.

L’any 2012 vares guanyar el primer premi a la categoria d’Arquitectura al Sony World Photography Awards amb l’assaig “White Niemeyer”, amb imatges del Centre Cultural Niemeyer d’Avilés, a Astúries. Vares aprofitar les línies arquitectòniques de l’edifici i el blanc de la seva superfície per crear una atmosfera abstracta on les figures humanes sembla que flotin en el no-res. Com se’t va ocórrer la idea i com vares realitzar el projecte?

El diari em va enviar un dia a Avilés a fer un reportatge per al Magazine del Centre Cultural Niemeyer. Així que tenia només una jornada per poder fer-ho.
Vaig sortir de l’hotel a primera hora del matí, encara era de nit, i vaig estar tot el dia treballant fins que es va fer fosc.

Durant la seva realització vaig estar treballant amb dues narratives visuals diferents: una de més estàndard i una altra de més arriscada, on només mesurava les zones d’ombra, cremant les altes llums. Fou un exercici molt interessant en l’àmbit visual. Posteriorment la selecció final de les imatges va crear el reportatge.

En diverses imatges d’aquest assaig vares decidir portar els blancs al límit o, fins i tot, cremar-los. Des del meu punt de vista, aquesta fou una decisió arriscada i exitosa. La major part dels fotògrafs s’atreveixen poc a arriscar en l’àmbit tècnic? Sobretot els fotoperiodistes?

Aquest reportatge va ser el primer que vaig fer després de tres anys treballant com a redactor en cap. Recordo que tenia unes ganes terribles de fotografiar després de tant temps sense fer-ho i potser això va fer que volgués investigar altres formes narratives.

A la fotografia d’esports a vegades és difícil trobar l’originalitat i anar més enllà del pur documentalisme. Estàs d’acord amb aquesta afirmació? Les teves imatges en aquest àmbit tenen una perspectiva diferent. Com abordes la fotografia d’esports i quins aspectes tens en compte a l’hora d’enfrontar-t’hi?

Possiblement, dins del fotoperiodisme, la fotografia esportiva és la més exigent tècnicament, ja que requereix l’experiència d’haver treballat amb teleobjectius molt llargs. No és fàcil i només l’experiència fa que de mica en mica t’hi sentis més còmode.

Moltes vegades fer foto d’esports és com anar de caça. Tot passa molt de pressa i has d’intentar capturar els moments més significatius. Després hi juga la perspectiva o el teu punt de vista i això és el que fa que les teves imatges puguin ser diferents.

Has fet retrats a diferents personalitats, gairebé sempre fora d’estudi i, per dir-ho d’alguna manera, dins del seu “entorn natural”. Per altra banda, la majoria d’elles mai miren directament a càmera. Podríem dir que cerques naturalitat i també una certa contextualització del personatge al fotografiar-lo? Quin procés segueixes a l’hora de fer retrats i quina interacció mantens amb els protagonistes?

Sincerament, no soc un apassionat del retrat, no m’hi sento massa a gust, però és una de les facetes que més es fan treballant en un diari.

Personalment, intento que la persona estigui còmoda i no molestar gaire, això fa que tot vagi més fluid. M’agrada més que la persona s’oblidi de mi, i jo anar treballant, que no pas haver de dir-li contínuament com s’ha de posar.

Amb qui recordes haver trobat una complicitat especial?

Amb ningú en concret. El que sí que és cert és que amb alguns trobes més afinitat de caràcter, i això fa més fàcil la sessió.

A “Hores tristes de Prat” abordes la pandèmia de la covid des d’un punt de vista local, mostrant allò que passava a l’entorn on vius. Per què vares decidir fer-ho d’aquesta manera?

Vaig tenir clar que la pandèmia no faria diferenciacions segons el territori, així que vaig decidir centrar-me en el lloc on visc. Només vaig anar a Barcelona quatre o cinc vegades en tot el confinament per fer algunes feines que m’havien encarregat.

El 2013 inicies la teva etapa com a videògraf i només començar ja vares rebre el World Press Photo pel curt Calcio Storico. Podríem cometre l’error de pensar que els fotògrafs poden passar fàcilment de fer foto a fer vídeo, però tu mantens que la transició de l’una a l’altre no és tan fàcil. Per què i com et vas enfrontar a aquest repte amb el qual vares obtenir tants bons fruits? Quines conclusions en vares extreure?

La fotografia i el vídeo són molt diferents i el salt de l’una a l’altre demana una tècnica i una manera d’explicar que obliga a disposar d’uns coneixements que un fotògraf no té.

Calcio Storico va ser, per a mi, com fer un curs accelerat del vídeo. Vaig cometre molts errors que havia de solucionar sobre el terreny. Recordo que va ser força estressant perquè sovint em veia superat per les circumstàncies; no va ser fàcil, però al final tot l’esforç fou recompensat amb el premi.

L’experiència em va certificar que és més difícil fer un reportatge amb vídeo que amb fotografia perquè hi ha moltes més coses a considerar, com per exemple, el so, quelcom al qual molta gent no dona la importància que té, i és primordial.

El 2014 vares estrenar el llarg La caja de cerillas, documental centrat en el fotoperiodista Joan Guerrero. Què significa per a tu l’obra i la persona d’aquest fotògraf?

La caja de cerillas va ser un treball molt personal. Tenia molt d’interès que la forma de veure la fotografia que té en Joan quedés resumida d’alguna manera.

Primer vaig pensar en un llibre, però després vaig considerar que un documental seria l’espai idoni. Per a mi el més important era explicar quines coses van influir en el Joan per poder mirar com mira i quina visió tenia de la professió de fotoperiodista. Va ser un treball de bojos perquè ho vaig rodar i muntar tot sol, sense tenir l’experiència necessària per abordar un llarg com aquest.

Ens pots explicar una mica “The Reencouter” i què hi vols expressar?

“The Reecounter” és un treball que vaig fer aquesta darrera cavalcada de Reis al Prat de Llobregat. Volia fer quelcom i vaig pensar en el retrobament dels nens amb els seus estimats Reis Mags, després d’un any sense cavalcada per la pandèmia, centrant-me en les mirades dels petits. Tècnicament, ho vaig fer amb un flaix col·locat en un monopeu que portava molt elevat, amb un petit difusor que em donava una llum molt zenital, inspirat una mica en les imatges que es feien als anys 50 i 60.

Amb quin equip treballes i quina o quines òptiques són les que més acostumes a fer servir?

Actualment faig servir dos equips totalment diferents en funció de la feina que hagi de fer. Per al treball més personal tinc una Fuji GFX100s de format mitjà amb un parell d’òptiques: un 45 mm, que seria un 35 mm en full frame, i un 80 mm, que seria un 65 mm aproximadament. També he fet servir el 110 mm per a alguns treballs que seria un 85 mm en full frame.

Tinc també una Fuji X100F perquè em sembla realment una càmera ideal per a reportatge pel petita que és, i disposa d’una òptica molt bona. Em sembla un producte molt rodó.

L’altre equip és una Canon R5 amb un 24-70/2.8 RF i algunes òptiques EF, com un 70-200/4 i algunes de fixes. Aquest equip el faig servir quan necessito més rapidesa.

Quina opinió tècnica tens sobre les càmeres mirrorless? I en comparació amb les rèflex?

El sistema mirrorless va néixer per substituir les rèflex. Molta gent no volia treballar amb elles pels problemes que tenien els primers visors electrònics, però actualment tots aquests problemes estan solucionats i la qualitat que tenen és impressionant.

Per altra banda, ja s’ha vist que totes les marques han decidit apostar per aquest sistema, per tant seria absurd no fer el pas cap a aquest nou sistema de càmeres.

En aquest sentit, com creus que serà l’evolució en l’àmbit tècnic de la fotografia?

Jo crec que l’evolució demana millorar els sistemes d’autofocus, reduir el soroll digital a ISO molt elevades, etc. El format mitjà cada vegada ofereix més preus per a terrenals, tal com ha fet possible, per exemple, Fujifilm amb tota la sèrie GFX.

Observant els darrers models del mercat, l’augment del MB als sensors crec que serà quelcom que també estarà molt present en futurs models.

En quin o quins projectes estàs treballant actualment?

Actualment, estic treballant en “Hores de Prat”, un projecte que es va parar al començament de la pandèmia i que tot just aquest març podré continuar. És un encàrrec de l’Ajuntament del Prat en què he d’explicar la vida d’aquesta població durant un any.

Realment és un projecte apassionant per la dificultat que té fotografiar el lloc on vius, ja que allà tot et resulta familiar i això fa que el fet de trobar imatges diferents sigui més difícil, però, tot i això, ho estic gaudint molt.

Per acabar: una novel·la?

Doncs ja que estem parlant de fotoperiodisme, recomanaria Galeria del Corso, de Philip Caputo.

I una pel·lícula?

Bufff, això sí que és difícil, potser em quedaria amb la trilogia d’El Padrino com a obra, però hi ha moltes pel·lícules que m’agraden. Intento veure molt de cinema, ja que és una forma molt vàlida d’educar la nostra mirada. De l’últim que hagi vist em quedaria amb Cold War o The Killing Two Lovers.

Totes les imatges ©David Airob

Enllaços:

• Pàgina web de David Airob: https://www.davidairob.com/
• Instagram: https://www.instagram.com/davidairob/
• Facebook: https://www.facebook.com/davidairobphotographer/
• Vimeo: https://vimeo.com/user6892904