Processons a Barcelona

Com a bon pixapins que soc, quan arriba la Setmana Santa fujo de Barcelona cames ajudeu-me. Rarament m’he quedat a la ciutat en aquestes dates, tant és així que mai havia vist una processó de Setmana Santa a casa nostra.

Enguany no he sortit i he pogut veure de prop les nostres processons. Vagi per davant la meva total incredulitat en tots els afers relatius a les religions, màxim quan es tracta “d’actes de fe i constrenyiment” en els quals l’actor principal s’autoimposa sofriments difícils d’entendre.

Al llarg dels anys he vist unes quantes processons en indrets considerats més “fervents” que els nostres (Castella, Andalusia, Alacant, etc.), i en tots ells he tingut la impressió que sota la pàtina de creença s’amaguen unes ganes de festa no gens menyspreables. En alguns dels indrets més fervorosos, si vols prendre qualsevol cosa cal afanyar-se abans que passi el paso, després és impossible acostar-se a cap barra de bar. I oblida’t de sopar si no tens el lloc reservat.

La meva gran sorpresa en anar a les processons de Barcelona és que aquí no hi ha festa. Els pocs participants que hi van mostren un gran fervor i poques ganes de festa.

Com a bona processó, trobem un seguici de nazarenos (personalment sempre els he anomenat “cucurutxos”) dels quals se’m fa difícil entendre el seu paper: van d’incògnit, però no sembla que s’autoflagel·lin gaire, més aviat són un seguici macabre de la processó.

Uns altres personatges a assenyalar són les Manolas (en alguns indrets les anomenen camareras). Senyores vestides totalment de negre, amb cara de pocs amics i un ciri a la mà, que acompanyen el seguici.

El que em va colpir de debò va ser veure uns nazarenos sense “cucurutxo” (amb el capirote caigut) i fent autèntica penitència: carregant amb una creu a l’espatlla, descalces –aparentment semblaven dones, encara que per raons seculars era difícil d’assegurar–, i algunes arrossegant cadenes ostentoses. Van fer tot el circuit de la processó (que no era curt) sense ningú que les substituís. De festa, no hi anaven, us ho puc assegurar. Si és una penitència, les acompanyo en el sentiment… Ningú no es mereix quelcom així.

Val assenyalar que el públic que mirava l’esdeveniment era majoritàriament guiri. La majoria no semblava entendre de què anava allò.

Un cop situat en el context, a part de fer les “postals” típiques de Setmana Santa, vaig voler copsar l’ambient que s’hi viu. Així, vaig intentar captar les mirades tant dels participants com dels espectadors. En algunes de les fotos val la pena entretenir-se a observar les diferents mirades: una senyora amb cara de sorpresa davant de la penitent, un urbà encuriosit amb el pas d’una penitent, una mirada directa d’un nazareno portador de la creu de difícil interpretació, etc.

Cal assenyalar que la foto del Crist passant per sota del Museu de l’Erotisme va ser fruit de l’atzar. Vaig fer la foto amb gran angular, per poder captar tot l’ambient, però en processar-la vaig descobrir el tema, el qual vaig potenciar durant el revelat de la foto.

A fi de poder tenir una visió global dels esdeveniments, vaig utilitzar majoritàriament un zoom gran angular (11 – 20 mm). En els casos que m’interessava captar un detall canviava l’objectiu per un 55 mm f/1,8. Per poder copsar les diferents imatges i no haver-me de preocupar que no sortissin trepidades i aconseguir, a més, un desenfocament selectiu, la majoria de les fotos es van fer en exposició manual a 1/250 s i f/3,2 deixant l’ISO en automàtic.

En alguns casos ha calgut reduir una mica el soroll durant el processament, però no massa, en aquest tipus de foto no hi fa lleig.

El viratge a blanc i negre crec que hi aporta un dramatisme que escau molt bé a aquest tipus de reportatge. Us invito que mireu les fotos i en feu la crítica que creieu oportuna.