Etcètera, etcètera, etcètera

Els companys de Fotonou em demanen un article sobre els reportatges que faig dels actes de la Llibreria Etcètera, que habitualment tenen lloc a la Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz. Som-hi! Us explicaré la meva manera de treballar, sempre des d’un punt de vista d’aficionat a la fotografia, d’anècdota, sense pontificar ni pretenent explicar quina és la manera correcta de fer aquest tipus de fotos. No soc exemple de res, per tant, llegiu i el que us agradi ho copieu i el que no, tingueu-ho molt en compte per evitar-ho.

El Fotoclub i l’Etcètera

La cobertura fotogràfica de les presentacions de llibres, oberta a tots els socis del Fotoclub, és fruit de la col·laboració de l’associació amb diverses entitats del barri. El meu debut va ser el juny del 2018, i fins ara, el nombre d’actes de l’Etcètera que he cobert ja supera la vintena.

Planificar: una tasca essencial

Si una cosa es planifica, pot sortir malament. No obstant, si no es planifica, gairebé segur que sortirà malament. Fidel seguidor d’aquesta màxima, la preparació del reportatge comença el dia abans.

En primer lloc, busco informació a Google de l’autor, m’agrada conèixer alguna cosa de qui em trobaré, quina edat té, què escriu, de què va el llibre que presentarà, quin aspecte físic té. Un cop fet això, toca preparar l’equip, i per a això tinc un element essencial, un check list: és una llista de tot el material de què disposo, que ressegueixo punt per punt, i agafo allò que considero més oportú per a la situació a fotografiar.

Reportatges Etcètera © Josep Maria March

Tria per als reportatges a l’Etcètera

Càmera i ajustos

2 Olympus E-M5 Mark III

Des de fa poc disposo de dos cossos de càmera, he de confessar que és un autèntic plaer l’agilitat que això em dona. Un fet remarcable és que les dues càmeres són de la mateixa marca i model, cosa que em permet compartir òptiques, configuració i saber exactament com respondran a les diferents situacions de la sessió.

Ara tocar ajustar a les dues càmeres els paràmetres d’inici.

  • Prioritat a l’obertura
  • Diafragma 2.8
  • ISO 400

Aquesta tríada em permet aprofitar al màxim l’escassa il·luminació de la sala. Sempre he d’estar atent al temps d’exposició resultant d’aquesta combinació, perquè, depenent de l’hora i l’estació de l’any, sovint –gairebé sempre– em veig obligat a apujar l’ISO a 800 i 1.600 per tal que les imatges no surtin mogudes.

Mai em refio de la combinació proposada per la càmera: sempre, abans de prémer el disparador, la superviso i corregeixo, si cal, compensant l’exposició. 

Una altra cosa que em permet aquesta tria és obtenir una escassa profunditat de camp, això em plau molt, m’agrada jugar amb els desenfocaments. 

Míriam Martín Lloret – Teràpia lingüística © Josep Maria March
  • Habilitar ràfega

No m’agrada disparar en ràfega, em genera moltes més fotos a triar, però em dona molta seguretat perquè sovint l’orador apareix amb els ulls tancats, la boca torta, fent ganyotes… En tenir una sèrie de cinc o sis fotos és probable que una em serveixi. 

L’obturador electrònic de les càmeres em permet ajustar el mode silenciós, això em fa ser discret i no molestar el públic.

  • RAW
  • WB

Disparo sempre en RAW i, malgrat això, ajusto el balanç de blancs, ja que així aconsegueixo una uniformitat, una lectura d’exposició més acurada i una previsualització més fidel. La sala és una bogeria de temperatures de color, sovint es barregen la llum natural i l’enllumenat propi del recinte.

  • Formatar targetes

Sempre començo amb les targetes netes.

  • Sincronitzar hora

En treballar amb dues càmeres és important que l’hora d’ambdues estigui sincronitzada per tal que en descarregar-les pugui ordenar les fotos de manera que es respecti la línia temporal.

Òptiques

De més a menys utilitzades:

  • 40-150 mm

La nineta dels meus ulls! És tot un goig tenir a les mans un equivalent a 80-300 mm a f2.8 en tot el recorregut, d’una excel·lent qualitat i que gràcies a l’estabilitzador de les càmeres és utilitzable a velocitats lentes. Aquesta lent em permet uns primers plans mantenint una distància prudencial amb el subjecte i el públic, a més d’uns desenfocaments que adoro. 

  • 7-14 mm

Per a plans generals, sense els efectes tan exagerats de distorsió que provoca l’ull de peix.

Màrius Serra – Fora de joc a Montserrat © Josep Maria March
  • 12-40 mm

Sobretot el faig servir a la part final de l’acte, en el moment que l’autor signa llibres: l’ambient és més relaxat i em permet acostar-me a la taula.

  • 8 mm

Sí, distorsiona molt, però un parell de fotos amb l’ull de peix no poden faltar per enriquir el reportatge amb diferents punts de vista.

Altres

  • Bateries

Recordeu que estem encara al dia abans de l’acte. Cal recarregar les sis bateries i, malgrat que amb una per càmera n’hi ha de sobres per cobrir els 60/90 minuts, me les emporto totes. I si una falla? I si l’acte s’allarga? I si aterra un OVNI davant la biblioteca? I si es proclama la independència? Aisss, veig bastant més factible l’opció OVNI.

  • Targeter

Amb totes les targetes formatades i preparades (per si allò de la independència).

  • Drap de cotó

Per a les òptiques i, sobretot, si porteu ulleres, que ja sabeu com acaben.

  • Samarreta negra

És difícil, però com més invisible sigui el fotògraf, millor, així que prohibides les camises Magnum.

El flaix es queda a casa: deixant a part que és una eina que no domino i no m’agraden gaire els resultats que n’obtinc, potser perquè no la domino, si es tractés de fer dues o tres fotos de l’acte probablement la faria servir, asseguraria el tret. No és el cas: el que busco és fer un ampli reportatge (40/60 fotos) i no vull fer servir el flaix perquè la seva llampada em delataria i em restaria discreció. A més, posem per cas que faig 100 fotos disparant en ràfega, serien 600 llampades en una hora, una cada sis segons. Els assistents no sabrien si són a la biblioteca o en una discoteca de moda, farts de psicotròpics.

Ha arribat el dia

Amb tot preparat i amb la seguretat, gràcies al check list, que no em deixo res, comença l’espectacle!

  • Arribar abans

Si la sala és l’habitual, amb 30 minuts d’antelació n’hi ha prou. Quan la localització és diferent, millor arribar una hora abans per estudiar l’entorn, les localitzacions i la llum.

Aquest temps em serveix per reconèixer l’espai, que res hagi canviat, quina llum exterior entra i si hi ha alguna cosa nova. Però sobretot serveix per a una cosa molt important: quan l’autor arriba, l’Àlex, il capo de l’Etcètera, me’l presenta i m’identifica com el fotògraf de l’acte. Quan comença a entrar el públic, aquest em veu i em reconeix com a fotògraf, no és difícil, porto les dues càmeres penjant.

És rellevant ser discret, però també que els assistents sàpiguen que hi ha un fotògraf autoritzat. Això es veu reforçat durant la presentació de l’acte, ja que l’Àlex sempre menciona els “amics del Fotoclub Poblenou” que en fan la cobertura.

Comença l’acte

Sempre intentant pertorbar el mínim, comença la cacera.

  • Mai em confio

Ja són molts els reportatges a l’Etcètera, i la majoria amb uns resultats, perdoneu la immodèstia, acceptables. Però mai me’n refio, mai em relaxo, sempre estic atent, concentrat. Que fins ara hagi sortit tot no implica que aquesta vegada també surti , cal ser rigorós i intentar fer la feina de la millor manera possible.

  • La foto no sempre és al davant

A la taula, hi ha l’autor i el moderador, està clar que aquests rebran l’atenció més gran. Però, en tractar-se d’un reportatge, estic sempre escanejant tota la sala a la recerca de la foto que pugui enriquir el repertori. Especial atenció al públic, els organitzadors, la llum que entra pels finestrals, els llibres, l’escàs mobiliari, les columnes… Fins i tot, surto algun cop de la sala per contemplar-la des de l’exterior. Aquestes fotos són el principal repte a superar en cada sessió.

Rafel Nadal – Quan s’esborren les paraules ©Josep Maria March

Les fotos que no hi poden faltar:

  • Vista general del públic

Aquí normalment entra el 8 mm i sempre tinc en compte buscar un enquadrament que, en l’hipotètic cas que l’assistència a l’acte fos escassa, no mostri cadires buides.

  • La taula. L’autor i el moderador

El 40-150 em permet certa distància i intento obtenir algun primer pla individual de cadascun dels participants, d’altres en què juguin amb l’entorn o es barregin els dos. Primer busco l’enquadrament, després espero el moment. Sempre em trobo amb un implacable enemic, la maleïda gerra d’aigua que pugna per aparèixer tant sí com no.

  • El llibre

Sempre hi ha el llibre que es presenta. Ja sigui a la taula d’oradors, al taulell que instal·la l’Etcètera o entre les mans d’alguns dels assistents. És una de les meves preses més desitjades, sovint esquives. Moltes vegades el joc de perseguir el llibre que és a les mans d’un dels espectadors acaba en una estranya dansa, entre divertida i patètica, entre el fotògraf i l’innocent posseïdor del llibre que no se sap objectiu d’una impecable cacera.

Jordi Fossas, Joan Carles Luque – Poblenou: República, Guerra Civil i postguerra © Josep Maria March
  • Signatura

A la part final de l’acte, alguns assistents s’acosten a la taula per tal de dialogar amb l’autor o perquè aquest els signi el llibre. Sempre cau alguna foto d’aquest moment, que a la vegada és el més distès, on em puc apropar a la taula sense por de molestar.

  • I més, més…

Sempre busco altres fotos, és difícil en aquest tipus d’actes tan estàtics, però no deixo d’intentar-ho. No deixo de mirar mai, de buscar, de provar coses noves i de moure’m malgrat l’espai limitat. Sempre mirant, sempre en moviment, canviant de lloc, de punt de vista, d’òptica. I mai deixant de banda els detalls, els petits detalls són els grans complements de la història que volem explicar.

Josep Costa – Eixamplant l’esquerda © Josep Maria March

S’ha acabat?

No! Quan acaba l’acte, comença la feina. Calculo que una hora de feina in situ comporta unes tres hores a casa, davant l’ordinador.

  • Descàrrega i tria

Treballo amb Lightroom, on, una vegada importats tots els RAW, faig diverses rondes de visualització de les imatges obtingudes i elimino les defectuoses, repetides, no significatives o que, senzillament, no m’agraden.

Tinc una norma, una mica subjectiva, que diu que mai publico una foto que no m’agradaria que es publiqués si fos jo el que hi apareix. Amb això vull dir que elimino fotos on el protagonista surt, diguem-ne, poc agraciat

  • Processament

No m’hi entretinc gaire, em centro en temperatura de color (en conjunt) i ajustos de llum i retalls (individual).

  • Presentació

Un cop tinc les fotos triades i processades, encara no he acabat, cal una acció més: ordenar-les. Sovint l’ordre de presa de la imatge no correspon a l’ordre de visualització en què es presentaran, aquest busca un diàleg més natural.

  • Compartir

Tota aquesta feina no pot quedar-se aparcada en un sector del nostre disc dur, cal compartir-la. I per a això utilitzo Flickr, on penjo el reportatge sencer, sense restriccions per baixar les imatges. També en penjo una petita mostra a Instagram, a Twitter i a la galeria del Fotoclub. Als amics de l’Etcètera els envio els enllaços i un WeTransfer amb les fotografies.

  • Arxiu i còpies

El malparit d’en Murphy diu que si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament, així que ara toca arxivar el treball correctament i fer la còpia d’inseguretat.

Ara sí, feina acabada. Unes reflexions

  • Per què ho faig?

Per participar en el Fotoclub, per col·laborar amb la bona gent de l’Etcètera, per què soc un bon jan… Mentida! Ho faig perquè m’ho passo molt bé, faig fotos que és el que més m’agrada, que és el més important de les coses que no importen, i a això hi sumo poder contemplar un acte des d’un punt de vista privilegiat, conèixer un autor i la seva obra. Què més puc demanar!

  • Els professionals

Per si fins ara no ha quedat clar, tot això ho faig de manera totalment desinteressada i sense rebre cap compensació econòmica (en euros o espècies).

Això pot semblar molt lloable, però a vegades em plantejo si és lícit fer aquesta competència als professionals que viuen de la fotografia.

Calmo la meva mala consciència amb l’argument que els reportatges que realitzo els faig per a entitats que mai podrien costejar les despeses d’un reportatge professional. Això, o ho faig jo (o algun company del Fotoclub) o no ho fa ningú. Crec, sincerament, que no prenc el pa a ningú. Si algun dia La Caixa m’encarrega un reportatge, ja els contestaré que l’encarreguin a un professional (de Catalunya a poder ser, no cal que sigui de València).

  • No ho facis

Si has llegit fins aquí, enhorabona! És difícil aguantar el rotllo que he deixat anar.

Fins ara tot ha estat explicar la meva manera de treballar, cap norma, cap guia de com fer un reportatge, cap consell… Bé, em permetré acabar amb un “si t’animes a fer un reportatge, no facis cas del que acabes de llegir, sigues tu mateix.”

A la recerca de reportatges

Mira l’enllaç, trobaràs alguns dels reportatges que he fet, organitzats per categoria.

Si t’agrada la meva manera de treballar i tens alguna idea, per forassenyada que et sembli, que creus pot ser objecte d’un reportatge, contacta amb mi, potser es convertirà en un nou repte, un nou reportatge.

Salut i fotos!

Quico Sallés – On eres l’1-O? © Josep Maria March
Enllaços
Octubre 2022
comparteix l'article